Reflexions des de la banyera

Els que tenim nens petits, estem acostumats a dir “no facis això” “vigila que es trenca”, normalment la contesta es “no passa res”, però al final… patacada!

I es que no tot hauria de valer per enlairar un EGO (o molts si son petits).

Se que a vegades resulta complicat entendre algunes coses de les organitzacions, però els EGOS immensos ajuden a explicar algunes.

I després ens lamentarem de que no vam saber gestionar prou bé els temps, les formes...

Tots, o casi tots fan pont, menys un servidor.

Avui es un dia diferent, tothom et parla dels dies de pont, del que farà, del que li agradaria fer... però un servidor, pot parlar del que faré demà, i de com serà el seu cap de setmana ordinari.

No obstant segur que divendres serà un dia diferent; com estarà el Metro?,  tindrem molta feina? Hi haurà trucades?

Divendres us ho explico.

Avui mes que mai: d’esquerres i ecologistes de debò.

Evidentment qui utilitza la violència contra ICV poc coneix la gent d’aquesta organització política. Si durant la llarga dictadura franquista, molts militants del PSUC llavors i d’ICV avui van saber defensar les seves idees i defensar, molts cops en solitari,  un model de societat mes justa i democràtica. L’acció de 4 brètols no aconseguirà que ni els de llavors ni els d’ara deixem de defensar les nostres propostes i els nostres ideals.   

Ja ho se, fa molts dies que no actualitzo aquest espai.

També se que els pocs lectors d’aquest invent segurament estan cansats de veure cada vegada la mateixa entrada.

Com segurament imagineu les vacances han ajudat a aquesta apatia blocaire, a això cal sumar-hi un tornada a la feina dureta i una manca de temps per dedicar-me a pensar nous temes.

Amb tot l’inici de curs es presenta calent, de fet tot el curs ho serà: congressos, eleccions de tots tipus i projectes fusionats.

Segurament hauria de dir que les vacances han estat curtes, que ja ni les recordo... però quina necessitat tinc de mentir? 

Permeteu-me que parafrasejant el Moià es molt Moià vulgui representar el meu sentiment respecte aquesta bonica Vila amb el ja escrit Moià es massa Moià.

Quant els pobles no saben créixer bé, les conseqüències son evidents; falten serveis, a les escoles manquen places de P3, el CAP resulta petit...

El que hi ha sempre darrera d’això és: quin model de poble volen?, pels qui el disfrutem com a estiuejants el poble es ja massa gran, el veig basat en la pedra i el totxo molt abocat a ser la capital del Moianes. Es una mica com la cultura del nou ric de si es gran es bonic, si es gran es pròsper.

No deixaré d’anar a Moià, lligams sentimentals i familiars m’hi lliguen per tota la vida, però no m’espereu com a estiuejant: he decidit buscar altres llocs on els meus nens pugui jugar al carrer, on si surten a passejar tinguin la sensació d’estar a un lloc diferent a la ciutat. 

Sense donar mes importància que la que realment te, us diré que sembla que l’estiu (si, aquella època de l’any amb sensació de calor, sol que aclapara, humitat...) ha arribat.

Portàvem un mes de juliol molt agradable que ens ha permès treballar amb tranquil·litat sense els patiments climatològics estivals.

Aquests dies son mes durs: els matins mes calorosos, les ganes de vacances i platja mes que evidents. Deu ser per això que em desperto cansat, passo el dia cansat i al vespre, com no pot ser d’una altra manera, vaig a dormir cansat.  

Aquest Pla es un escriptor magnífic (i també un personatge dubtós).

Si, ja se que aquesta no es una gran aportació a la crítica literària de la literatura catalana (o en català, que amb això de la Fira de Frankfurt un ja no sap que dir...), però aquest no es tampoc un espai literari...

Es tracta tant sols d’aprofitar el tema per parlar dels prejudicis; reconec que en el meu cas Pla era un escriptor vedat, i no pas per la seva literatura (no l’havia llegit mai), mes aviat per com era el personatge; conservador, masclista i misogin, conformista amb el règim franquista (com tants catalans no ho oblidem)... en definitiva no era dels meus.

Però fa un parell d’anys, vaig llegir una recopilació de narracions que corria per casa (regalada per Caja Madrid per mes senyes) que vaig començar a llegir amb l’esperança que el Pla escriptor estigues a l’alçada del Pla personatge.

Com acostuma a passar en aquests casos el resultat va ser justament el contrari; com ja sabeu per mi Pla escrivia molt bé, amb unes descripcions austeres i contundents, amb una gran capacitat per fer visible amb els seus escrits no sols el paisatge (que també), sinó sobretot a les persones, la seva aparença i molts cops la seva manera de ser (segons l’autor es clar).

Així que ahir vaig començar a llegir El quadern gris el que per molts es el seu millor llibre, porto poques pàgines i la veritat es que el que llegeixo de moment val la pena.

Seguiré informant. 

No es que sigui una gran notícia, però avui al migdia he aprofitat per anar de rebaixes. Hi ha tanta gent buscant la ganga del segle que m’he rendit, no he gastat en roba, he entrat a una llibreria i he comprat el Quadern Gris de Josep Pla.

Si, ja se que no es el mateix, però m’heu d’entendre; entre una botiga plena de gent barallant-se per una samarreta de moda i una llibreria buida (o no tant) l’elecció, en el meu cas, es evident.  

Us aniré informant.  

El mar encara està fred.

Us puc afirmar sense risc a equivocar-me que el mar de la platja de Pals encara es fred: va ser un entrar i sortir, ràpid però intens, transparent i calm el mar em convidà a fer-li una visita que per la seva brevetat tant sols va ser de cortesia.

 Ja vindran temps mes càlids d’estades mes prolongades entre les salades onades del Mediterrani.

I ara que ?

O es pren nota (de veritat, no de discurs de nit electoral) o cada mes gent es veurà fora de la cosa públics (la Res Publica...).

Barcelona mon amour... 

que tal si ens posem les piles?