Els que tenim nens petits, estem acostumats a dir “no facis això” “vigila que es trenca”, normalment la contesta es “no passa res”, però al final… patacada!

 

I es que no tot hauria de valer per enlairar un EGO (o molts si son petits).

Se que a vegades resulta complicat entendre algunes coses de les organitzacions, però els EGOS immensos ajuden a explicar algunes.

 

I després ens lamentarem de que no vam saber gestionar prou bé els temps, les formes...

Perdonin les molesties!!

 

Segur quel els pocs lectors que tenia els he perdut durant aquesta llarga inactivitat.

 

La veritat es que problemes informàtics i feina a cabassos m'ha inpedit poder escriure tant com m'agradaria.

 

Aquest cop si (o així ho espero)

 

fins la propera

Tots, o casi tots fan pont, menys un servidor.

 

Avui es un dia diferent, tothom et parla dels dies de pont, del que farà, del que li agradaria fer... però un servidor, pot parlar del que faré demà, i de com serà el seu cap de setmana ordinari.

 

No obstant segur que divendres serà un dia diferent; com estarà el Metro?,  tindrem molta feina? Hi haurà trucades?

 

Divendres us ho explico.

Avui mes que mai: d’esquerres i ecologistes de debò.

 

Evidentment qui utilitza la violència contra ICV poc coneix la gent d’aquesta organització política. Si durant la llarga dictadura franquista, molts militants del PSUC llavors i d’ICV avui van saber defensar les seves idees i defensar, molts cops en solitari,  un model de societat mes justa i democràtica. L’acció de 4 brètols no aconseguirà que ni els de llavors ni els d’ara deixem de defensar les nostres propostes i els nostres ideals.   

Ja ho se, fa molts dies que no actualitzo aquest espai.

 

També se que els pocs lectors d’aquest invent segurament estan cansats de veure cada vegada la mateixa entrada.

 

Com segurament imagineu les vacances han ajudat a aquesta apatia blocaire, a això cal sumar-hi un tornada a la feina dureta i una manca de temps per dedicar-me a pensar nous temes.

 

Amb tot l’inici de curs es presenta calent, de fet tot el curs ho serà: congressos, eleccions de tots tipus i projectes fusionats.

 

Segurament hauria de dir que les vacances han estat curtes, que ja ni les recordo... però quina necessitat tinc de mentir? 

Permeteu-me que parafrasejant el Moià es molt Moià vulgui representar el meu sentiment respecte aquesta bonica Vila amb el ja escrit Moià es massa Moià.

 

Quant els pobles no saben créixer bé, les conseqüències son evidents; falten serveis, a les escoles manquen places de P3, el CAP resulta petit...

 

El que hi ha sempre darrera d’això és: quin model de poble volen?, pels qui el disfrutem com a estiuejants el poble es ja massa gran, el veig basat en la pedra i el totxo molt abocat a ser la capital del Moianes. Es una mica com la cultura del nou ric de si es gran es bonic, si es gran es pròsper.

 

No deixaré d’anar a Moià, lligams sentimentals i familiars m’hi lliguen per tota la vida, però no m’espereu com a estiuejant: he decidit buscar altres llocs on els meus nens pugui jugar al carrer, on si surten a passejar tinguin la sensació d’estar a un lloc diferent a la ciutat. 

Sense donar mes importància que la que realment te, us diré que sembla que l’estiu (si, aquella època de l’any amb sensació de calor, sol que aclapara, humitat...) ha arribat.

 

Portàvem un mes de juliol molt agradable que ens ha permès treballar amb tranquil·litat sense els patiments climatològics estivals.

 

Aquests dies son mes durs: els matins mes calorosos, les ganes de vacances i platja mes que evidents. Deu ser per això que em desperto cansat, passo el dia cansat i al vespre, com no pot ser d’una altra manera, vaig a dormir cansat.  

 

Aquest Pla es un escriptor magnífic (i també un personatge dubtós).

Si, ja se que aquesta no es una gran aportació a la crítica literària de la literatura catalana (o en català, que amb això de la Fira de Frankfurt un ja no sap que dir...), però aquest no es tampoc un espai literari...

Es tracta tant sols d’aprofitar el tema per parlar dels prejudicis; reconec que en el meu cas Pla era un escriptor vedat, i no pas per la seva literatura (no l’havia llegit mai), mes aviat per com era el personatge; conservador, masclista i misogin, conformista amb el règim franquista (com tants catalans no ho oblidem)... en definitiva no era dels meus.

Però fa un parell d’anys, vaig llegir una recopilació de narracions que corria per casa (regalada per Caja Madrid per mes senyes) que vaig començar a llegir amb l’esperança que el Pla escriptor estigues a l’alçada del Pla personatge.

Com acostuma a passar en aquests casos el resultat va ser justament el contrari; com ja sabeu per mi Pla escrivia molt bé, amb unes descripcions austeres i contundents, amb una gran capacitat per fer visible amb els seus escrits no sols el paisatge (que també), sinó sobretot a les persones, la seva aparença i molts cops la seva manera de ser (segons l’autor es clar).

Així que ahir vaig començar a llegir El quadern gris el que per molts es el seu millor llibre, porto poques pàgines i la veritat es que el que llegeixo de moment val la pena.

Seguiré informant. 

No es que sigui una gran notícia, però avui al migdia he aprofitat per anar de rebaixes. Hi ha tanta gent buscant la ganga del segle que m’he rendit, no he gastat en roba, he entrat a una llibreria i he comprat el Quadern Gris de Josep Pla.

Si, ja se que no es el mateix, però m’heu d’entendre; entre una botiga plena de gent barallant-se per una samarreta de moda i una llibreria buida (o no tant) l’elecció, en el meu cas, es evident.  

Us aniré informant.  

El mar encara està fred.

Us puc afirmar sense risc a equivocar-me que el mar de la platja de Pals encara es fred: va ser un entrar i sortir, ràpid però intens, transparent i calm el mar em convidà a fer-li una visita que per la seva brevetat tant sols va ser de cortesia.

 Ja vindran temps mes càlids d’estades mes prolongades entre les salades onades del Mediterrani.

I ara que ?

O es pren nota (de veritat, no de discurs de nit electoral) o cada mes gent es veurà fora de la cosa públics (la Res Publica...).

Barcelona mon amour... 

que tal si ens posem les piles?

La platja de Pals al mes de maig es una delícia. Poca gent, molt espai per jugar, i un gran nombre de petxines i petits tresors amb forma de vidres multicolors desgastats pel mar i la sorra.

L’aigua massa freda per banyar-se i el sol massa potent per anar vestit; es l’època de l’any ideal per començar a gaudir d’un sol que escalfa però no ofega.

Diumenge al matí sol i tramuntana; res de platja, res de passejar gaire... la Tramuntana es converteix en la reina i senyora de l’Empordà sempre que decideix sacsejar els fonaments dels habitants de la seva terra.

 

El menjar, un bon restaurant amb uns millors peus de porc amb cargols, una amanida catalana i un bon vinet: Això promet!

 

La llum del sol sobre els camps humits per la copiosa pluja d’aquesta atípica setmana santa. Camins per descobrir, coses noves vistes per primer cop amb ulls d’infant encuriosit pel fang, els marges alts i els tractors.

 

La platja plena de sol primaveral on es reflexen aquestes deixalles marines que tant m’apassionen: les petxines, els cargols, els trossos de vidre desgastats pel mar i la sorra... iniciem  la col·lecció de petits tresors del 2007.

El petit-bonic-genial poble de Palau Sator serà des d’abril el refugi d’aquesta família, on uns desconnecten, l’altre juga i la petita aprèn a parlar.

El petit-bonic-genial Baix Empordà serà el territori on jugarem a la platja, passejarem sota les ombres de muralles centenàries i menjarem els bons productes de la terra cuinats senzillament, potenciant els gustos de la terra i el mar.

Com diu el meu fill, a les vacances deixarem el “país” de Sant Andreu per ser  ocasionals ciutadans de Palau Sator, un altre país...  

Madrid: un altre cop un viatge de feina a la capital del reino.

Aquesta es una ciutat que em cansa: em cansa anar-hi, em cansa l’avió, dormo poc i menjo massa...

Sort que hi ha vegades que vas i fas coses de profit, amb gent molt maca que em demostra amb fets que no tota España es com la de Rajoy, Acebes i CiA.

Dissabte dinar familiar; el meu pare ens convida a dinar al Bilbao, restaurant mític de la meva infantesa i adolescència situat a l’encreuament entre carrer Perill i Venus, al barri de Gràcia.

Després de mes de 10 anys d’absència casi per descuit, vaig tornar-hi. El meu pare i en Pere (el propietari) amb els anys han fet una amistat basada en el bon menjar, la pintura i avui per avui també les vivències personals d’un i altre.

El tracte magnífic, el dinar molt bo i el vi insuperable. En això no ha canviat gens i ja de per si es  noticia.

Però sobretot el millor va ser la companyia i aquest ambient tant Mediterrani i familiar que tant sols es dona (i es una pena) a molts pocs llocs de Barcelona.